Hola, fantasma. A qui has vingut a rondar hui? Buscant la manera de tornar a tindre forma, de tornar a ser de carn. Ja feia temps que t’esperava i potser ja és massa tard. Pots ajudar-me? Fer-me sentir plaers normals? O eres la guia que ve a lliurar-me del desordre, a portar-me de la mà? Ja feia temps que t’observava, estic feliç que hages tornat. Una vegada ens vàrem vore, era una nit a la Caverna. Tu m’esperaves al lavabo, just darrere de l’espill. Però em va faltar el coratge per a dir-te: “Hola, fantasma. No creus que ens hem rondat ja prou? Anem a ma casa i trobarem alguna forma de tornar a ser de carn”. Ja feia temps que ens desitjàvem i encara no és massa tard.

Se’ns feia de dia i no sé quina excusa vaig posar per a acompanyar-te a casa mentre el cor se’m desbocava. Les coses que ens vàrem dir, les mans que buscaven el caliu davall de la roba escassa a l’últim tram de l’escala. La vida ens convoca, la carn se sublima en aire i som una brisa contra el vent, inflamat vent de ponent. Humides i estranyes, així és com recorde aquelles nits absorts en converses vanes. Calenta i mullada, aixina és la nostra part de nit. Hauríem d’aprofitar-la. La vida ens reclama a l’últim tram de l’escala i per un instant som d’aire, som una brisa contra el vent. Inflamat vent de ponent, ardent vent de ponent.

Algunes formes d’amar –li diu a Tom la Margarida–, entre la idea i l’acció pot passar tota una vida. Algunes formes d’amar –tretes d’alguna novel·la infame– mesclen l’absurd i el vulgar, un repertori que no s’acaba. No descartem cap possibilitat. No hi ha formes millors d’amar. I ara Margarida escolta a Tom i pensa que és tan avorrit. Però l’abisme que els separa a tots dos pot ser una forma d’amor. Allò que ens fa més por, la idea que ens repugna, també ens fa humitejar. La carn es posa dura. Gelatina al muscle, rodolem per terra i entre la ment i el cos, besem el culpable. Entre la idea i la seua expressió, no hi ha formes millors d’amor. Margarida té la intuïció que si exploràrem els extrems del dolor potser trobem un horitzó i, potser, trobem formes millors d’amor.

Va caure del cel en el 81 i el món és tan estrany d’ençà que va arribar. Té la forma d’un desig que no es pot confessar. Si fora una espiral tindria al centre el punt d’un gran interrogant. S’enjogassa entre les ombres de l’habitació. En les nits de lluna negra a penes fa cap so. I quan l’alba pinta el cel de plasma incandescent, ja és un record llunyà.

No puc ser tot el que tu vols, crec que ja ho saps però em fa por entendre que ens habita un buit i és cosa nostra com l’omplim. I no és molt el que et puc donar, només el temps que vulgues tindre’m al costat. Tant de bo siga molt de temps acompanyant-nos pel camí. T’ensenyaré el poquet que sé i un dia tu m’ensenyaràs a mi. El món se’m torna estrany però a tu et crida i et sorprén. Pintes les teues pors en un tros de paper i al dibuix hi ha un foc que està inflamant la meua ment, senda de pólvora que em duu al dia del teu naixement. No vull donar-te cap lliçó i sé que prefereixes contes d’unicorns. No faces cas a cap senyor que vulga donar-te lliçons ni quan opinen sobre la teua vida, sobre el teu cos. La vida és tan estranya, així de cruenta i de fugaç. Pren-la amb braços oberts i amb ulls tancats. Agafa-la i, mentrestant, jo faré el que podré per a ser el teu suport i que cada dia em necessites menys.

Candi diu que el cos li demana massa i que està pensant en transcendir, que coneix a gent que també li passa i no renuncia a ser feliç. Candi vol saber el que diuen d’ella els que parlen tan discretament, perquè este silenci és una amenaça que posa a rodar un pensament: «I si me n’allunye, què voré? Voré volar els blaus ocells?» Candi negocia a la intempèrie el seu futur. Compta les monedes que li queden i el seu tresor és quasi un buit. Hui la veu de Candi es torna més fosca quan ens reuneix a mitjanit per a confessar que el secret de l’èxit ha estat defugir el seu destí. I no renuncia a ser feliç.

Joana diu que no vol res, que s’asseu davant la mar i deixa que el temps la travesse i està bé a la mercé del vent. I si agafa una guitarra i la convide a un cigarret no vol res més. Que no entén la meua vida, les alarmes, les ressaques, els passejos de diumenge pel Saler. Sempre corrent. Joana seu com una esfinx i si els seus ulls em travessen jo seria amb gust estàtua de sorra a la mercé del vent. I si agafa una guitarra i em cantara algun romanç no vull res més que apretar-te fort la mà, creuant en roig per a agafar un autobús. Sempre corrent al costat teu.

Vesteix Godiva tan recatada, inspira, es penja una guitarra. Canta cançons sobre incest i ràbia, pura nostàlgia pels noranta. I si em mirara una vegada em faria tan feliç. Jo tanque els ulls per a escoltar-la, no els vull tornar a obrir. I jo seria un joguet de plàstic només per a fer-la alenar, a les ordres dels arbitraris desitjos de sa majestat. I si m’arrapa amb ungles brutes, que em quede el seu senyal, la crònica d’esta batalla escrita sense traça en la meua carn.

Quin vestit portaràs a les festes de demà que destaque el teu rotllo ambigu? A l’espill, entelat després d’una dutxa ardent, més que un reflex, veus un fantasma. La mirada fugaç a una història d’Instagram et retorna al punt de partida. Quin vestit portaràs? Tot glamur, només un drap? Siga com siga, és un engany. Cada matí, una promesa: complir un somni o deixar de somniar. I cada nit, una certesa que ens perseguirà. Quin vestit portaràs a les festes de demà, tan discret, tan aliè a les modes? És igual, no podràs evitar eternament el moment de la veritat. Cada matí tens un propòsit: canviar les cordes, girar el matalàs. I cada nit tens una excusa. Cada matí, una promesa: arribar sobri fins la nit.

Van deixar de ser infants de colp aquell estiu i van saber que la innocència se’ns acaba. I han passat molts anys, han passat moltes coses però no han aprés a comportar-se com adults. Oh, i si l’ombra els crida, oh, ¿quina altra cosa poden fer? Porten temps vivint en el record d’aquella nit, quan van saber la veritat per accident. Riuen de l’escàndol que provoquen en la gent quan fan això que el cos a voltes els demana. Són la nit i el foc alhora, oh, la sang els bull dins dels oïts. Oh, i si la vida els crida, oh, ¿quina altra cosa poden fer? Sota dels llençols les mans cobraven vida pròpia, sabries dir quina altra cosa poden fer?